Riquet el del plomall

La fada de la nostra història estava molt ocupada aquell dia. Les reines de dos països veïns estaven a punt de ser mares per primer cop. I ella, com a bona amiga de les dues reines, havia de ser present en els dos naixements per a beneir els nadons.

El primer en arribar a aquest món va ser un príncep que era, pobret, molt lleig. Tenia un gran manyoc de cabells, motiu pel qual el van anomenar Riquet el del plomall.

- Quin nen més lleig!, va dir el rei en veure en Riquet.
- Sí, però quan creixi tindrà una gran virtut - va contestar la fada davant les paraules del rei.
- Una gran virtut? Quina virtut? - va preguntar la reina amb gran curiositat.
- Serà lleig només exteriorment, perquè interiorment serà el jove més savi i bondadós de qualsevol regne. I a més, aquella persona a qui estimi tindrà també aquests dots - va contestar la dolça fada mentre somreia al contemplar el nadó.

A l'altre regne, va néixer unes hores més tard una nena molt bonica. En veure-la, tothom es va quedar admirat de tanta bellesa.

- És una nena preciosa. És tant bonica! - va dir la reina amb molta tendresa.
- Serà l'orgull del nostre país. Tots els prínceps vindran a demanar-la en matrimoni - va comentar el rei, molt feliç per la seva princeseta.
- És cert, però tindrà un defecte - va dir la fada que acabava d'arribar del regne veí
- Un defecte? - va preguntar la reina preocupada.
- La nena serà molt agraciada per fora, però una mica maldestre i ingènua. Però, no us preocupeu, perquè no serà així sempre - va contestar la fada amb veu molt estranya.

Van passar els anys i en Riquet, amb el seu típic tupè, es feia cada vegada més bondadós i savi. El jove príncep però no era feliç. El seu aspecte era bastant lleig i per això cap donzella s'el mirava.

La princesa, ben al contrari, cada dia agradava més als joves per la seva bellesa, però tots se n'allunyaven quan obria la boca per dir alguna cosa.

Un dia, mentre la princesa passejava pel bosc va conèixer un noi bastant lleig.
Era en Riquet. Després d'espantar-se una mica, la princesa va veure que era un noi amb un gran cor i intel·ligència.
Riquet, només en veure la preciosa princesa va sentir que se n'enamorava.

Com que es veien molt sovint es veien al bosc, es van fer bons amics.

La princesa va aprendre moltes coses de Riquet i donava gust sentir-la parlar sobre qualsevol tema.

En poc temps ja es va començar a dir que la princeseta no tan sols era la més bella, ara també era prudent i sensata.
Per això el castell es va omplir de molts pretendents que anaven a demanar-la en matrimoni. Però tots eren rebutjats per la princeseta.

Una dia va arribar al castell un jove fornit. Era no només molt savi, sinó que, a més, tenia un gran atractiu.
I hi havia alguna cosa que el diferenciava de la resta de joves: El seu gran plomall.

- Sóc el príncep Riquet, el del plomall, i desitjo contraure matrimoni amb la princesa més bella del món - va exclamar davant la cort del palau.

L'amor no només havia canviat a la princesa, si no també a en Riquet.

Com acostuma a succeir a les persones que es vulguin bé i s'estimin de veritat.