Rapunzel

Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats doncs no podien tenir fills, fins que, per fi, la dona va quedar embarassada.

La casa on vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, pero que estava envoltat d'un mur alt i ningú hi gosava entrar, doncs pertenyia a una bruixa poderosa i temuda a tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra per a poder contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que li van fer venir unes ganes irreprimibles de menjar-ne.

El desig va anar creixent cada dia que passava, i com que la dona pensava que era irrealitzable, va anar perdent la gana.

Veient-la tant desmillorada, el seu marit li va preguntar molt espantat:
- Que tens?
- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.

L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar: - Abans de deixar-la morir, aconseguiré els enciams, costi el que costi.

I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar rapidament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una bona amanida i se la va menjar molt a gust, tant li van agradar que, l'endemà les seves ganes de menjar aquells enciams eren tres vegades més grans.

Si volia que la seva dona estigués bé el marit hauria de tornar a saltar al jardí de la bruixa.
I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible ensurt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

- Com t'atreveixes a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car! - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira.

- Ai! -va respondre l'home-, tingueu-me compassió. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa que està embarassada va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant gran de menjar-los que si no pogués fer-ho es moriria.

La bruixa es va estovar i li va dir:
- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: hauràs de donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l'home que va aceptar la condició de la bruixa, i quan el seu fill nasqué, que era un nena, el va portar a la bruixa, qui desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l'endugué.

Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va fer dotze anys, la bruixa la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, tan sols en el punt més alt hi havia una petita finestra.
Quan la bruixa volia entrar, cridava:
- Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fills d'or. Quan sentia la veu de la bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant d'un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa s'enfilava per elles com si fossin cordes.

Quan Rapunzel ja havia passat uns anys tancada a la torre, va succeir que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledad llançant a l'aire la seva dolça veu.
El príncep va voler pujar fins a ella i va buscar la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se'n va tornar cap a palau.

Aquell cant l'havia captivat de tal manera, que cada dia anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :
- Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la bruixa es va enfilar a l'alt de la torre.
- Si aquesta és l'escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep-, jo també provaré fortuna. I l'endemà, quan ja començava a fer-se fosc, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
- Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!
De seguida va caure la trena i el príncep va pujar.

En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt en veure un home, doncs mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li va parlar amb gran bondat i li va explicar que el seu cant havia impressionat de tal manera al seu cor, que ja no havia pogut gaudir d'un moment de pau fins que havia trobat la manera de pujar a veure-la.
En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, M'estimarà més que la vella, i li responguè, posant una mà damunt la seva:
- Sí, molt desitjo anar-me'n amb tú; però no sé com baixar d'aquí.
Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu cavall.

Van acordar que el príncep hi aniria cada nit, doncs de dia hi anava la vella bruixa.

La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
- Dieu-me, tieta Gother, com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que arriba aquí dalt en un moment?
- Ah, maleïda noia! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Pensava que t'havia aïllat de tothom, però m'has enganyat!.

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, agafant unes tisores amb la mà dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera.

I per acabar de realizar el seu càstig va conduir a la pobre Rapunzel a un lloc completament desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria.

Aquell mateix dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
- Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

La bruixa la va deixar anar, i per ella va pujar el fill del Rei. Però enlloc de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
- Et volies endur-te a la nena bonica; pero l'ocellet ja no és al niu ni tornarà a cantar. El gat l'ha caçat, i a tú també et treurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, i mai mès la tornaràs a veure.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va caure se li van clavar als ulls i el pobre infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona.

I així va caminar sense rumb durnat uns quants anys, míserable i trist, fins que, finalment, va arribar al desert on vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum anys enrere.

El príncep va sentir una veu que li va semblar coneguda i, en apropar-s'hi, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant.
Dues de les seves llàgrimes li van humitejar els ulls, i en aquell mateix moment el príncep hi va tornar a veure com abans.

El príncep va portar a la seva estimada Rapunzel i els seus dos fills al seu regne, on van ser rebuts amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.