Les tres filadores

Fa ja molts anys d'això, però encara tothom recorda aquesta història.
Una mare intentava en và cada dia que la seva filla aprengués a filar, però ella no volia.
Els crits de la mare i la rebel·lia de la filla eren el pa nostre de cada dia, fins que va arribar un dia que la paciència de la mare es va acabar i farta de la peresa de la seva filla, li va donar un bon mastegot.
La jove va cridar i es va posar a plorar, en part per que li feia mal i en part per la ràbia que sentia per haver d'aprendre una cosa que no volia.
La casualitat va fer que passés per allà la reina, que va aturar el seu carruatge per saber d'on venien aquells crits.
La mare se sentia avergonyida i va mentir a la Reina per que no s'assabentessin tots de com n'era de gandula la seva filla, dient-li que el motiu del seu plor era que volia filar tot el dia, però ella era tan pobre que no podia comprar-li el lli que necessitava per satisfer la seva gran afició.
La Reina va sentir pena per la jove i li va dir que no es preocupés, que se l'enduia amb ella a palau i allà podria filar tant com volgués.
La mare somreia plena d'orgull, però la filla va abaixar el cap i aguantava les llàgrimes.

En silenci va acompanyar la Reina i, tant bon punt van arribar a palau, la Reina la va portar a una de les seves habitacions. Una muntanya de lli cobria l'habitació sencera.
- Mira quant de lli, filla meva. Si files tot el que hi ha en aquesta habitació i demostres ser tan treballadora com diuen, et donaré el meu fill com a espòs, per que no hi ha millor esposa per a un príncep que una dona treballadora.
La nena va callar davant la Reina, però quan aquesta va tancar la porta, va començar a plorar tant amargament que ningú la podia consolar. Tres dies va estar plorant. Tots els dies la Reina s'acostava a veure la feina feta i ella li contestava que no podia treballar encara, que trobava a faltar la seva mare.

En acabar el tercer dia, va treure el cap per la finestra, i va veure tres velletes molt peculiars que passaven per sota de la seva finestra. Una tenia el llavi penjat, l'altra un polze gruixut i deforme, la tercera anava entrebancant-se per que un dels peus era ample i pla.
- Per que plores, nena?, No saps que les llàgrimes fan malbé el rostre?
I els va explicar la seva desgràcia. Les velletes se la van mirar i van oferir-se a ajudar-la. Li van prometre filar tot el lli per ella, però a canvi, havia de convidar-les a la seva boda. La jove es va comprometre complir la promesa. I en uns minuts ja estaven filant les tres velletes.
Les troques començaven a prendre forma una rere l'altra, totes perfectament esteses i esponjoses. Quan van acabar, la donzella va cridar a la Reina, que va mirar meravellada del treball de la noia. En pocs dies van organitzar la boda, i si la Reina estava contenta, més ho estava el príncep amb una jove tan treballadora.
- Em casaré amb tu, però hauràs de deixar-me convidar unes cosines meves que em van criar de petita a les que dec aquesta qualitat que tinc. I així es va fer.

Diuen que la jove anava preciosa amb el seu vestit blanc, la seva llarga cua i un vel brodat cobrint la seva cara. I també van aparèixer les tres velletes, vestides amb les seves millors gales.
- Veniu, cosines meves, que us presentaré al meu marit.
El príncep les mirava sorprès de com n'eren de lletges. Les va saludar educadament i els va preguntar:
- Per què us penja tant el llavi?
- És de tant llepar el fil. Com a la teva jove esposa, a mi també m'agrada molt filar.
- I per què teniu un peu tant ample?
- De tant girar la broca, a mi també m'agrada molt filar.
- I per que teniu el polze tant aixafat?
- Jo m'encarrego de tòrcer el fil. Filar és la passió de la nostra família.
El jove príncep va mirar a la seva esposa. Va veure com n'era de bonica i se la va imaginar amb el llavi tort, el polze aixafat i el peu pla, i llavors va dir:
- Estimada meva, mai més tornaràs a tocar una filosa.
I es diu que van ser feliços tota la vida.

Fi