Les set cabretes i el llop

Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia:
- La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:
Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelletes plenes
per donar-vos de mamar!
i així sabreu que sóc jo.

Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar en fer-se passar per ella per a poder-se menjar les set cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.

I de seguida les cabretes van començar a cridar:
- És la mare! És la mare! - Però la més petita va protestar:
- Espereu-vos! no correu tant! a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta.

El llop la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir:
- Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!

I el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i amb farina es va blanquejar les potes.
I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant:
- Obriu, Obriu ...
I les cabretes en sentir la cançó digueren:
- És la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!
El llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:
- Sí que és la mare! sí que és la mare!

Però la més petita va dir:
- No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa!
I com que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir!
- Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!
I el llop, tot enfadat, va dir:
- No patiu! Ja us agafaré ja!

El llop se'n va anar a una fonda i es va afinar la veu menjant molts ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant:
- Obriu, obriu cabretes, ...
I en sentir la cançó les cabretes van dir:
- És la mare! És la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna cosa.

I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altra, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se'n va anar.

Quan va tornar la mare cabreta va cantar:
- Obriu, obriu cabretes ...
I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar:
-Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!

I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant:
- Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!"
I la mare, en veure-la, li va preguntar:
- Què ha passat?
I la cabreta més petita li va respondre:
- Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!

Però la seva mare li va dir:
- No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada.

I anant cap el riu la mare i la cabreta petita va arreplegar pedres, pedres i més pedres i van omplir la cistella.

En arribar-hi van trobar el llop dormint sota un arbre, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li va omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint.

Quan el llop es va despertar, va dir:
- Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!

I es va abocar per beure aigua del riu, i va caure-hi a dins i es va ofegar!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat!