La veritable justícia

Fa molts anys que a Bagdad hi havia un califa que desitjava ser un sobirà just. Va preguntar als seus súbdits i als seus cortesans, tots li van assegurar que no existia altre califa més just que ell.

- Em deuen dir això per temor? - es preguntava el califa.

I es va dedicar a recórrer les ciutats disfressat de pastor sense arribar a escoltar mai la més petita murmuració en contra seu.

I va succeir que també el califa de Ranxipur va sentir els mateixos temors i va fer les mateixes averiguacions sense trobar ningú que critiqués la seva justícia.

- Pot ser que em lloïn per temor - va pensar -, hauré d'anar a investigar més enllà del meu regne.

I va voler el destí que els luxosos carruatges d'ambdós califes varen trobar-se en un camí molt estret.

- Deixeu passar el califa de Bagdad! - va dir el seu visir.

- Pas al califa de Ranxipur! - va dir també el visir d'aquest.

Com que cap dels dos no volia cedir, els visirs dels dos sobirans varen intentar trobar una fòrmula per resoldre la situació. Després de molt discutir, van acordar que tingués preferència el de més edat. Però els dos califes tenien la mateixa edat, unes possessions iguals i idèntics exèrcits.

Per tal d'acabar la qüestió el califa de Bagdad va preguntar a l'altre:

- Com és de just el teu amo?

- Amb els bons és bondadós - va respondre el visir de Ranxipur - és just amb els qui estimen la justícia i inflexible amb els durs de cor.

- Doncs el meu amo és suau amb els inflexibles, bondadós amb els dolents, just amb els injustos, i amb els bons encara és més bondadós - va dir l'altre visir.

En sentir això, el califa de Ranxipur va manar al seu cotxer que s'apartés humilment del camí, perquè el califa de Bagdad era més digne de creuar el primer, especialment per la lliçó que li havia donat sobre el que era la veritable justícia.