La Ventafocs

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó una madrastra, una vídua impertinent que tenia dues filles molt lletges i que temps enrera s'havia casat amb el seu pobre i vell pare.
Des de que el seu pobre pare havia mort el tracte que li donaven la madrastra i les seves germanastres era terrible.
Era ella la que feia tots els treballs més durs de la casa, i com que els seus vestits estaven sempre tant tacats de cendra, ja l'anomenaven la Ventafocs.

Un dia, el Rei d'aquell país va anunciar que faria una gran festa a la que invitava a totes les joves solteres del reialme per fer que el seu fill el Príncep conegués a totes les joves.
-Tu, Ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs a casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan les meves filles i jo tornem.
Va arribar el dia del ball i la Ventafocs, molt trista, va veure marxar les seves germanes, totes ben mudades, cap al Palau Reial.

Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar.
De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.
- No et preocupis - va exclamar la Fada - Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el rellotge de palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa amb unes precioses sabates de cristall. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, tres ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer del carruatge.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració entre tots els convidats. En entrar a la sala de ball, el Príncep va quedar tant pres de la seva bellesa que va ballar amb ella tota la nit deixant de banda la resta de convidades. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove tant formosa que havia enamorat el fill del rei.

Enmig de tanta felicitat, la Ventafocs va sentir com el rellotge de palau començava a tocar les dotze campanades de mitjanit.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
I com una exhalació va creuar el saló i va baixar rapidament l'escalinata del palau, tot perdent en la seva fugida una de les sabates de cristall, el Príncep que va intentar perseguir-la, va recollir la sabata totalment enamorat.

Per a poder trobar aquella bella jove misteriosa, el Rei i el Príncep van idear un pla.
El jove príncep es casaria amb aquella que pogués calçar-se la preciosa sabata perduda.
Va enviar els seus missatgers a recórrer tot el Regne.
Les donzelles de tot el regne se l'emprovaven en va doncs no n'hi havia cap ni una a qui li anés bé la sabateta de cristall.
Els missatgers reials van arribar a casa de la Ventafocs, i les seves germanes bé que van intentar-ho però de cap de les maneres van poder posar-se la sabata perduda.
Finalment i contra la voluntat de la seva madrastra, la Ventafocs es va emprovar la sabata i tots els presents van veure amb gran sorpresa que la sabata li encaixava al peu de manera perfecta.

I així fou com el Príncep es va casar amb la jove Ventafocs i van viure molt feliços.