La serp blanca

Aquesta història que us explicaré va passar fa molts, molts anys en un país molt llunyà.

En aquell país hi vivia un Rei que era molt savi. No hi havia cap secret que pogués escapar del seu coneixement, per això tothom deia que semblava que l'aire li portava totes les noves que li convenia saber.

Aquest Rei tenia també un costum molt misteriós i força estrany. Cada dia havent dinat i quan el Rei s'havia quedat sol al menjador, el criat de més confiança li portava un plat més. No era un plat qualsevol, estava completament tapat i ningú sabia que hi havia a dins perque el Rei no l'obria ni se'l menjava fins que el criat ja havia marxat.

La curiositat va ser més forta que la responsabilitat que li havia donat el Rei i un dia el criat de confiança va endur-se el plat a la seva habitació. Amb la porta ben tancada i amb uns nervis que el feien tremolar, finalment va gosar destapar el plat i ... sabeu que hi va trobar?

Dins del plat misteriós hi havia una serp blanca. Llavors el criat va pensar que la carn d'aquesta serp devia ser deliciosa i no se'n va poder estar de tastar-ne un bocinet.

Tot just li havia tocat la llengua que va sentir una estranya sensació, se sentia un murmuri de veus melòdiques que venia de la finestra. S'hi va acostar i va veure que hi havia un parell de pardals que parlaven, s'estaven explicant tot allò que havien vist pels camps i boscos per on havien passat. Llavors va ser quan es va adonar que aquell trosset de serp que s'havia menjat li havia dotat el dot d'entendre el llenguatge dels animals. Havia descobert també quin era el secret de la saviesa infinita del seu Rei.

El sorprès criat va decidir que no en diria res a ningú, va tapar el plat i el va portar corrents cap al Rei que l'estava esperant sol al menjador de palau.

El mateix dia que el criat havia fet el gran descobriment va passar que la Reina no va trobar el seu anell més preciós.
Les sospites van ser pel criat de més confiança doncs era l'únic que tenia accés lliure a totes les cambres. El Rei el va cridar a la seva presència i li va dir que si l'endemà no havia descobert el lladre, ell en seria considerat el responsable i com a tal se'l castigaria. De res van servir les paraules del lleial criat demanant justícia i defensant la seva inocència.

Després de rebre l'amenaça del Rei, el criat va baixar al jardí del palau per poder pensar tranquil·lament com s'ho faria per sortir-se'n d'aquest mal tràngol.
Allà va observar com tres ànecs s'estaven a la vora del rierol, tot netejant-se les plomes amb el bec mentre tenien una animada conversa. El criat va parar l'orella per escoltar-los. Els ànecs explicaven que havien fet durant tot el matí i que havien trobat per menjar. Un d'ells va dir malhumorat:
- Sento un pes dins l'estòmac doncs sense voler m'he engolit un anell que hi havia a la vora de la finestra de la Reina.
Sense pensar-s'ho ni un moment el criat va agafar l'ànec golafre pel coll, se'l va endur a la cuina i li va dir al cuiner:
- Mata aquest ànec que ja està prou gras.
Tot sospesant-lo amb la mà, el cuiner va dir:
- Certament, ha corregut prou a engreixar-se i ja està demanant que el posem al rostidor.
Va tallar-li el coll i en buidar-lo va aparèixer dins del seu estómac l'anell de la Reina.

Així de fàcil va ser demostrar al Rei la seva inocència gràcies al dot d'entendre el llenguatge dels animals.
Llavors el Rei volent compensar la injustícia que havia comès amb el seu criat de més confiança li va oferir que escollís el regal que volgués, també li va prometre donar-li el càrrec que més desitgés de la seva cort.

El criat va declinar aquest honor i li va demanar un cavall i diners per fer un viatge.
Li va explicar al Rei que el seu més gran desig era poder veure món.

Atorgada la seva petició, el noi va començar a fer camí muntant un cavall i amb un bon sac de diners.

Un bon dia pasant a la vora d'un estany va veure tres peixos que havien quedat atrapats entre les canyes i lluitaven esbufegant per poder tornar a l'aigua. L'home compassiu va entendre perfectament quin era el problema dels tres peixos, va baixar del cavall i els va treure d'entre les canyes i va tornar-los a l'aigua.
Llavors els tres peixos fent anar la cua amb alegria li van dir:
- Ens recordarem sempre que ens vas salvar la vida, segur que tindrem ocasió de pagar-t'ho.

Va seguir feliç el seu camí amb la satisfacció d'haver ajudat als peixos. Anava cavalcant tranquil·lament quan li va semblar sentir una veu que venia de terra. Afinant l'oïda va poder sentir clarament una veu, eren les paraules de la reina de les formigues que es queixava:
- Si almenys els homes i els seu animals ens deixessin tranquil·les! Aquest cavall estúpid, amb les seves pesades ferradures, ens està aixafant sense compassió!
El genet en sentir la queixa va manar el cavall cap a un camí que passava per allà a la vora.
Llavors la reina de les formigues li va cridar:
- Ho recordarem i t'ho tornarem!

El camí el va portar fins un bosc, allà va veure una parella de corbs que feien fora del seu niu els seus pollets:
- Fora d'aquí! No us podem seguir alimentant, ja sou prou grans per buscar-vos el menjar.
Els pobres ocellets s'estaven a terra, agitant les seves dèbils ales i ploricant:
- Pobrets de nosaltres! Què farem ara? Ens haurem de buscar la vianda quan encara no sabem volar! Ens morirem de fam!

El noi va baixar del cavall i el va matar d'una estocada. Va deixar el seu cos com a menjar pels petits corbs. Aquests van còrrer a saltar damunt de la presa i una vegada ben farts li van dir al seu benefactor:
- Ens recordarem d'aquest favor i te'l pagarem!

Va haver de seguir la ruta a peu fins que moltes hores després va arribar a una gran ciutat. Els carrers estaven plens de gent tothom anava amunt i avall, hi havia una gran exitació.
De sobte va aparèixer un pregoner reial damunt d'un cavall que va fer saber a tothom que la filla del rei buscava espòs. Qui volgués pretendre-la hauria de realitzar una difícil gesta, si la complia rebria la mà de la princesa però si fracassava perdria la vida.

Va sentir els vilatans que comentàven que ja eren molts els joves que ho havien intentat i que havien fracassat en tal empresa. El noi va veure un retrat de la princesa i va quedar enlluernat amb la seva bellesa. Va quedar tan prendat de la noia que desafiant tot perill va presentar-se davant del rei per demanar-li la mà de la seva filla.

Llavors va ser quan per a provar el seu valor i la seva vàlua el van portar mar endins i llavors van llançar un anell. El rei li va dir que recuperés la joia i va afegir que si tornava sense ella el farien ofegar al mar. Tots els present es van compadir de l'agosarat noi i el van deixar sol a la platja davant de l'inmens mar.
Ell es va quedar mirant el mar i pensant com s'ho podria fer per a poder sortir-se'n d'aquell compromís.
De sobte va veure tres peixos que nedaven junt cap allà on era, eren els peixos que ell havia salvat. Un d'ells portava una petxina a la boca que van deixar a la platja als peus del seu amic.
El jove va agafar-la, la va obrir i dins seu hi va trobar l'anell d'or.

Saltant feliç i content va còrrer a portar-lo al rei amb l'esperança de rebre la promesa recompensa. Però la superba princesa quan va saber que el seu pretendent era d'un llinatge inferior el va rebutjar. Llavor li va exigir de complir una segona prova. Va sortir al jardí, va fer escampar per l'herba deu sacs de grans de mill i li va dir:
- Demà abans que surti el sol ho has d'haver arreplegat tot, sense que en falti ni un gra.

El noi es va asseure al jardí i es va posar a pensar en com podria acomplir aquell mandat.
Estava desesperat, la feina li semblava impossible i no tenia cap idea de com sortir-se'n. Es va posar molt trist quan va pensar que l'endemà el matarien.
Però quan els primers raigs de sol van il·luminar el jardí ... va descobrir que els deu sacs de mill estaven completament plens, no hi faltava ni un gra! Durant la nit havien vingut la reina de les formigues amb els seus milers i milers de súbdits i les agraïdes formigues havien arreplegat el mill amb gran diligència i l'havien tornat a posar dins dels sacs.

La princesa va baixar al jardí i va poder veure amb sorpresa que el jove havia superat amb èxit la seva prova. Però el seu cor orgullós li va fer demanar una altra prova al seu pretendent i li va dir:
-No seràs el meu espòs fins que em portis una poma de l'Arbre de la Vida.

El noi no sabia on era aquell arbre però va posar-se en camí disposat a no defallir mentre les cames aguantessin, encara que no tenia cap esperança de trobar allò que cercava.
Quan ja havia recorregut tres regnes, un capvespre va arribar a un bosc i es va estirar sota d'un arbre per dormir. De sobte va sentir una remor entre les branques i una poma d'or li va caure a la mà. Un instant després van baixar de la branca volant tres corbs i es van posar damunt dels seus genlls i li van dir:
- Som aquells petits corbs que vas salvar de morir de fam. Ja erem grans quan vam sentir que caminaves a la recerca de la poma d'or, llavors vam creuar el mar volant i vam arribat fins als confins del món allà on creix l'Arbre de la Vida, per poder portar-te la fruita i ajudar-te a complir el teu somni.

Boig de content, el jove va reprendre el camí de tornada per a portar la poma d'or a la princesa.
Davant d'aquesta nova prova de la gran vàlua del seu pretendent la noia va acceptar-lo com a espòs.
Van compartir la poma de la vida i se la van menjar junts.
Llavors va encendre's al cor de la donzella un gran amor pel seu promès i van viure feliços durant molts i molts anys.