En Pere Xic
Rondalla popular catalana

Hi havia un pare molt pobre que tenia tres fills que no podia mantenir.
Un dia el més gran va decidir posar-se a treballar i va anar a casa d'un pagès molt ric, però que tenia molt mal cor. El pagès s'avingué a donar-li feina, però el va advertir que no li agradava veure males cares i que si s'enfadava o no feia bé la seva feina li arrancaria la pell de l'esquena a garrotades.

El primer dia de treball el pagès va fer anar el minyó a pasturar les mules i li va dir que quan tornés a casa el vespre les volia veure arribar rient i ballant,
El minyó va passar-se tot el dia amoïnat pensant com podia fer riure i ballar les mules i, al capvespre, mort de por perquè no havia trobat la solució al problema, va tornar les mules a l'estable i, d'amagat, va fugir.

Quan el seu pare el va veure arribar, li va preguntar què passava i ell, espantat encara, li ho va explicar tot.
Aleshores, el germà mitjà es va oferir per anar a treballar a casa del pagès ric.
Els tractes amb l'amo van ser els mateixos i el minyó també va fugir per por que no el tustessin, ja que tampoc no va saber fer riure i ballar les mules.

Després d'explicar-ho tot al pare, el germà més petit, que es deia Pere i era molt petit, molt petit, va dir que hi aniria ell, a fer de mosso del pagès. El pare no ho volia de cap manera, però tant i tant va insistir en Pere Xic que finalment l'hi va deixar anar.
El pagès li va proposar el mateix tracte: si s'enfadava o no complia amb la feina li arrencaria la pell a garrotades. En Peret va acceptar, però li va proposar a l'amo que si era ell qui s'enfadava tot i veure que el noi complia amb la feina, llavors seria en Peret qui llevaria la pell a l'amo. I el pagès va acceptar.

L'endemà l'amo també va enviar en Peret a pasturar les mules i també li va encarregar que les volia veure tornar rient i ballant. En Peret, que era molt viu, quina en va fer. Va retallar els llavis a les mules, i com que van quedar ensenyant les dents, semblava que riguessin. Després els va tallar un tros de pota i com que caminaven saltironant, semblava talment que ballessin.
Quan va arribar a la casa i l'amo va veure que li havia fet malbé les mules, es va enfurismar, però en Peret al moment li va preguntar:
- Que us enfadeu, amo?
El pagès va recordar el tracte que havia fet amb el noi i amb un somriure forçat va dir que no.

L'endemà el pagès va enviar en Peret a pasturar els porcs que tenia i li va dir que en tornar els volia veure tres vegades més grassos.
Quan va ser a la muntanya, en Peret es va topar amb un marxant de porcs, el qual s'ofería a comprar-los-hi. En Peret va acceptar vendre'ls, però amb la condició que havia de tallar la cua dels porcs i donar-les-hi. El marxant va accedir i va donar al noi una bossa plena d'unces d'or i les cues dels porcs. Aleshores, en Peret va anar a un indret on hi havia un gran fangar i hi va ensorrar les cues dels porcs de manera que sortissin una mica a flor de terra. Va tornar a casa de l'amo i li va dir que els porcs estaven tan grassos i pesaven tant que s'havien ensorrat en el fang i només treien una mica la cua. L'amo va córrer al fangar per veure si podia treure els porcs del fang; va agafar les cues i les va estirar amb totes les seves forces. Però és clar, com que els porcs no hi eren, no en va poder treure cap.
- Pesen tant i tant, que abans de poder-los treure, se'ls trenca la cua - va dir en Peret, amb to innocent.
L'amo se'l va mirar furiós.
- No us enfadareu pas, amo, per això, oi?
M'havieu dit que els engreixés molt i així ho he fet. L'amo recordà el pacte que havien fet i contestà que no.

El pagès i la seva dona van veure que en Peret era més viu que ells i van decidir treure-se'l del damunt. Així que l'endemà el van fer anar a pasturar un ramat a la muntanya on vivia un gegantàs que es menjava tothom que trobava.
Abans de sortir de casa, però, en Peret va agafar un colom, un mató i un cordill.
Quan va ser a la muntanya, es va topar de seguida amb el gegantàs, el qual només veure'l , ja li va entrar la gana. Abans de menjar-se en Peret, però, el gegant va voler-se entretenir una mica i va proposar al minyó provar la seva força amb ell. Esplèndid i rialler, el gegant li va dir que si el guanyava no se'l menjaria. Aleshores el gegant va agafar una pedra de terra i la va llançar molt lluny.
- Au, vinga, galifardeu, a veure si ets capaç de llançar una pedra tan lluny com jo - va dir el gegant, i es va posar a riure.
En Peret va ficar la mà al sarró, va treure'n el colom com si fos una pedra i el llançà amb força. El colom es va posar a volar i se'n va anar lluny, lluny, fins a perdre's de vista.
El gegant va quedar sorprès de tan lluny com havia anat llançat en Peret. Però com que no s'acabava de creure que aquell marrec tingués més força que ell, va voler fer una altra prova. Va agafar una pedra i amb un cop de puny la va esclafar. En Peret va tornar a ficar la mà al sarró i va treure'n el mató, que semblava una pedra, i d'un cop de puny el va esmicolar en molts més trossos que no havia fet el gegant.
Atordit, el gegant encara va voler fer una altra prova. Va agafar un roure ben gros pel tronc i d'una estrebada el va arrencar de terra. En Pere, llavors, va treure el cordill del sarró i va envoltar quinze roures imposants.
- Però què fas? - li va preguntar el gegant, que no entenia què volia fer el noi.
- És que jo els roures els arrenco de quinze en quinze - va dir en Peret molt seriós. Envolto els arbres amb el cordill i després l'estrenyo amb força fins arrencar-los. D'aquesta manera ja queda fet el feix de roures i m'estalvio la feina d'arrancar-los d'un a un i apilar-los.
El gegant va quedar meravelllat de l'enginy d'en Peret i li va pregar que no els arranqués pas els quinze rores, que seria un greu perjudici per al bosc, i que ja es creia que era capaç de fer-ho.
Després d'aquella demostració, el gegant va agafar por d'en Peret i va decidir matar-lo, però com que no es veia capaç de fer-ho per la força, va pensar fer-ho amb astúcia.
Arribada la hora de dinar, el gegant va donar un tupí grandiós de farinetes a en Peret. El noi es va amagar el sarró buit sota la camisa i en lloc de menjar-se les farinetes se les tirava dins del sarró.
- Mmmmm! Qué bones que són! - deia en Peret, fent veure que se les empassava.
- No en deixis ni una mica o m'ho prendré com un menyspreu - l'advertí el gegant.
En havent dinat, tots dos es van posar a fer la migdiada, però com que en Peret no es fiava del gegant, va agafar el remat i se'n va anar muntanya avall. Quan va ser una mica lluny de la casa del gegant, es va trobar un pastor que, en veure'l, li va recomanar que fugís de pressa.
- No puc córrer gaire perquè m'acabo de fer un bon tip de farinetes.
- Doncs si el gegant t'enxampa, se't menjarà - li va dir el pastor.
Aleshores en Peret es va treure un ganivet i va fer veure que s'obria el ventre per descarregar-se de les farinetes que li impedien córrer. El que en realitat va fer va ser obrir-se el sarró i deixar anar les farinetes que portava.
Quan el gegant es va despertat i no va trobar en Peret, es va posar furiós perquè el noi l'havia tornat a burlar. De seguida va començar a perseguir-lo, però les farinetes li pesaven a l'estómac una barbaritat. Aviat es va topar amb el pastor.
- Has vist un marrec menut com una puça amb una panxa molt grossa? - li va preguntar.
- I tant que l'he vist! Davant meu s'ha obert la panxa amb un ganivet i s'ha descarregat de tot el que duia a dins i no el deixava anar lleuger.
El gegant en sentir això, va voler fer el mateix.
Ell, però, es va clavar el ganivet de debò a la panxa i se la va obrir. Naturalment, esventrat, no va trigar gaire a morir.

Abans d'arribar a la casa, en Peret va trobar un marxant que li va comprar tots els moltons per una bossa grossa tota plena d'unces d'or.
Amb gran sorpresa dels seus amos, que ja el donaven per mort, en Peret va tornar a la casa i els va explicar que s'havia topat amb un gegantàs que se li havia quedat tots els moltons. L'amo va rondinar, però en Peret de seguida li va preguntar:
- Que us enfadeu, amo? Jo he anat on vós m'heu manat que anés.
L'amo, recordant el pacte que havien fet, va dir rapidament que no, que no estava enfadat.

La situació era ja insostenible pel pagès, que veia que si aquell marrec continuava a la casa era capaç d'arruinar-lo del tot. Aleshores li va dir que, a causa d'un encanteri que li havien fet, ell només podia tenir mossos fins que se sentia cantar el cucut, però que així que el cucut cantava, els havia de despatxar o si no, morien.

A la matinada següent, la dona del pagès es va enfilar a un arbre proper a la casa i es va posar a imitar el cant del cucut. En Peret que havia escoltat com es confabulaven marit i muller per enganyar-lo, va agafar una escopeta i va engegar un tret a l'arbre. El cucut va callar de cop i la dona del pagès va caure de l'arbre, mal ferida. Tot seguit en Peret va anar a trobar l'amo:
- Amo! Amo! Ja no cal que em despatxeu - li digué. - He mort el cucut d'una perdigonada i ja no cantarà més.
El pagès es va desesperar en veure que gairebé li havia mort la mulleri li va dir a en Peret que li daria el que volgués per tal que marxés de la casa. En Peret va dir que volia una bossa ben grossa plena d'unces d'or i el pagès la hi va donar de molt bona gana.

Després d'això, en Peret va tornar a casa seva carregat amb les tres bosses d'unces d'or i mai més ni el seu pare, ni els seus germans, ni ell van haver de passar gana.