En Patufet

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien en Patufet.

Un dia la seva mare, mentre feia coure l'olla, va dir:
- Ai, fillet, quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.

En Patufet, que tot ho remenava i que per tot arreu es ficava, de seguida va contestar:
- Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.
- On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?
- Ja hi aniré cantant, i així, si no em veuen, bé prou que em sentiran.
- No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.
- Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
- Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dinaret i vés de seguida a la botiga d'en Josep.

I carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.

- Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!

Content i cantant, en Patufet arriba a la botiga d'en Josep, la botiga més bonica d'aquell indret.
- Ep, ep!
- Qui hi ha ?
- Vull un dinaret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per aquí i per allà.

- Ep, ep!
- Qui hi ha? Què voleu?
- Què no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dinaret de safrà.

I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dins de la botiga, fins que tot d'una, veu un dinaret que es belluga. Aleshores s'ajup i l'arreplega, posant en el mateix lloc una paperina de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l'agafa ben fort, surt al carrer i deixa amb la boca ben oberta el pobre botiguer.

- Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet!

I de por la gent s'amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola.

I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se'n sabia avenir.

Aleshores tot cofoi va demanar:
- Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?
- Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.
- Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar-li el dinar!

Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué:
- Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar.

I en Patufet, que tenia molta força, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: - Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!

En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.

A mig camí, en Patufet es va aturar i es va asseure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí que de sobte, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'una queixalada es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort.

Aleshores van començar a cridar:
- Patufet, on ets? Patufet, on ets?

I en Patufet, de lluny, els contestava:
- Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!

Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
- Patufet, on ets? Patufet, on ets?

I en Patufet contestava:
- Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!

Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares?
Doncs van començar a donar força menjar, força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant...
Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s'ha acabat.