El Rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l'Emperador és xinès i xinesos són també tots els que l'envolten.
Fa ja molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu abans que la història quedi oblidada.

El palau de l'Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia en el palau era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi.

En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. El jardí era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d'arbres immensos i grans llacs.

Aquell bosc arribava fins al mar i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que no podia feinejava continuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s'aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

- Déu sant, i què bell! -exclamava; però després havia d'atendre les seves xarxes i oblidar-se de l'ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: - Déu sant, i què bell!

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n'admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: - Això és el millor de tot!

De tornada a les seves terres, els viatgers parlaven d'ell, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món i alguns d'ells van arribar a les mans de l'Emperador. Es trobava assegut en la seva butaca d'or, llegint i llegint; de tant en tant feia amb el cap un gest d'aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deia el llibre.

«Què és això? -va pensar l'Emperador-. El rossinyol? Mai he sentit parlar d'ell. És possible que hi hagi un ocell així en el meu imperi, i precisament en el meu jardí? Ningú me n'ha informat. Ja està bé que un s'hagi d'assabentar d'aquestes coses pels llibres!»

I va manar cridar el majordom de palau, un personatge tan important, que quan una persona de rang inferior s'atrevia a dirigir-li la paraula o fer-li una pregunta, es limitava a contestar: «P!». I això no significa res.

- Segons sembla, hi ha aquí un ocell d'allò més notable, anomenat rossinyol -va dir l'Emperador-. Es diu que és el millor que existeix en el meu imperi; per què no se m'ha informat d'aquest fet?

- És la primera vegada que sento parlar d'ell -es va justificar el majordom-. Mai ha estat presentat a la Cort.

- Doncs ordeno que el rossinyol acudeixi aquesta nit a cantar davant la meva presència -va dir l'Emperador-. El món sencer sap el que tinc, menys jo.

- És la primera vegada que sento parlar d'ell -va repetir el majordom-. El buscaré i el trobaré.

Trobar-lo?, on? El dignatari es va cansar de pujar i baixar escales i de recórrer sales i corredors. Ningú de tots als qui va preguntar havia sentit mai a parlar del rossinyol. I el majordom, va tornar a veure l'Emperador, i li va dir que es tractava d'una d'aquelles faules que surten en els llibres.

- Vostra Majestat Imperial no ha de creure tot el que s'escriu; són fantasies i una cosa que anomenen màgia negra.

- Però el llibre en què ho he llegit me l'ha enviat el poderós Emperador del Japó -va replicar el Sobirà-; per tant, no pot ser una mentida. Vull sentir el rossinyol. Que acudeixi aquesta nit, davant la meva presència, per a cantar sota la meva especial protecció. Si no es presenta, manaré que tots els cortesans siguin colpejats a l'estómac en acabar el sopar.

- Tsing-pe! -va dir el majordom; i va tornar a pujar i baixar escales i a recórrer sales i corredors, i mitja Cort amb ell, perquè a ningú li feia gràcia que li colpegessin l'estómac. I tot era preguntar pel notable rossinyol, conegut arreu del món menys per la Cort.

Finalment, van trobar a la cuina una pobre noieta, que va exclamar: - Déu meu! El rossinyol? És clar que el conec! què bé canta! Totes les nits em donen permís perquè porti algunes sobres de menjar a la meva pobra mare que està malalta. Viu allà a la platja, i quan estic de tornada, m'aturo a descansar al bosc a la vora del mar i sento cantar el rossinyol. I sentint-lo em vénen les llàgrimes als ulls, com si la meva mare em besés. És un record que m'estremeix d'emoció i dolçor.

- Noieta fregaplats -va dir el majordom-, et donaré un lloc fix en la cuina i permís per a presenciar el menjar de l'Emperador, si pots portar-nos allà on és el rossinyol; està citat per a aquesta nit.

Tots es van dirigir al bosc, cap el lloc on l'ocell acostumava a estar; mitja Cort prenia part en l'expedició. Avançaven molt de pressa quan de sobte una vaca es va posar a mugir.
- Oh! -van exclamar els cortesans-. Ja el tenim! Quina força per a un animal tan petit! Ara que hi penso, no és la primera vegada que el sentim.
- No, això és una vaca que mugeix -va dir la fregadora. Encara hem de caminar molt.

Després van sentir les granotes cantant en un toll.
- Magnífic! -va exclamar un cortesà-. Ja el sento, sona com unes campanes celestials.
- No, això són granotes -va contestar la noia-. Però crec que no tardarem en sentir-lo.

I de seguida el rossinyol es va posar a cantar.
- És ell! -va dir la noia-. Escolteu, escolteu! Allí està! - i va assenyalar un ocellet gris posat en una branca.
- És possible? -va dir el majordom-. Mai l'hauria imaginat així. Que vulgar! Segurament haurà perdut el color, intimidat per uns visitants tan distingits.

- El meu petit rossinyol -va dir en veu alta la noieta-, el nostre graciós Sobirà vol que cantis en la seva presència.
- Amb molt de gust! - va respondre l'ocell, i va reprendre el seu cant, que donava glòria sentir-lo.

- Semblen campanetes de vidre! -va observar el majordom.
- Mireu com es mou la seva gola! És estrany que mai l'haguéssim vist. Causarà sensació a la Cort.

- Voleu que torni a cantar per a l'Emperador? -va preguntar l'ocell, perquè creia que l'Emperador estava allí.
- El meu petit i excel·lent rossinyol -va dir el majordom, - Tinc l'honor de convidar-lo a la gran festa d'aquesta nit al palau, on podrà delectar amb el seu magnífic cant a sa Imperial Majestat.
- Sono millor al bosc -va dir el rossinyol; però quan li van dir que era un desig del Sobirà, els va acompanyar gustós.

A palau tot havia estat polit i fregat. Les parets i el terra, que eren de porcellana, brillaven a la llum de milers de llums d'or; les flors més exquisides, amb les seves campanetes, havien estat col·locades en els corredors; les anades i vingudes dels cortesans produïen molts corrents d'aire i les campanetes no cessaven de sonar.

Al bell mig del gran saló on hi havia l'Emperador, hi havien posat una perxa d'or pel rossinyol. Tota la Cort estava present, i la noieta fregadora havia rebut autorització per a situar-se darrere de la porta, perquè tenia ja el títol de cuinera de la Cort. Tothom portava els seus vestits de gala, i tots els ulls estaven fixos en l'ocellet gris, en el moment que l'Emperador va fer signe que podia començar.

El rossinyol va cantar tan deliciosament, que les llàgrimes van venir als ulls del Sobirà; i quan el rossinyol les va veure lliscar per les seves galtes, va tornar a cantar millor encara, fins a arribar-li a l'ànima. L'Emperador va quedar tan complagut, que va dir que regalaria la seva xinel·la d'or al rossinyol perquè se la pengés al coll. L'ocell li va donar les gràcies, dient-li que ja es considerava prou recompensat que no volia cap regal.

- He vist llàgrimes als ulls de l'Emperador; aquest és per mi el millor premi. Les llàgrimes d'un rei posseeixen una virtut especial. Déu sap que he quedat ben recompensat -i va reprendre el seu cant, amb la seva dolça i melodiosa veu.

- És l'adulació més amable i graciosa que he escoltat en la meva vida! -van exclamar les dames presents; i totes se'n van anar a omplir-se la boca d'aigua per a poder fer gàrgares quan algú parlés amb elles; perquè creien que també elles podien ser rossinyols. Sí, fins i tot els lacais i les cambreres van expressar la seva aprovació, i això és dir molt, perquè són sempre els més difícils d'acontentar. Realment, el rossinyol va causar sensació.

El rossinyol es quedaria a la Cort, en una gàbia particular, amb llibertat per a sortir dues vegades durant el dia i una durant la nit. Van posar al seu servei deu criats, a cadascun dels quals estava lligat amb una cinta de seda que li van lligar a la poteta. La veritat és que no eren precisament de plaer aquelles excursions.

La ciutat sencera parlava del notabilíssim ocell, i quan dos persones es trobaven, se saludaven dient l'un: «Ros», i responent l'altre: «Sinyol»; després exhalaven un sospir, indicant que s'havien comprés. Va haver-hi fins i tot onze families que van posar el seu nom als seus fills, però ni un d'ells va ser capaç de donar ni una única nota.

Un bon dia l'Emperador va rebre un gran paquet on hi havia retolat: «El rossinyol».
- Heus ací un nou llibre sobre el nostre famós rossinyol -va exclamar l'Emperador.

Però va resultar que no era un llibre, sinó un petit enginy situat dins d'una gàbia, un rossinyol artificial, imitació del viu, però cobert totalment de diamants, robins i safirs. Només calia donar-li corda, i es posava a cantar una de les melodies que cantava el de veritat, alçant i abaixant la cua.
Portava una cinta lligada al coll i en ella estava escrit: «El rossinyol de l'Emperador del Japó és pobre en comparació amb el de l'Emperador de la Xina».

- Superb! -van exclamar tots, i l'emissari que havia portat l'au artificial va rebre immediatament el títol de Gran Portador Imperial de Rossinyols.
- Ara cantaran junts. Quin duo faran!

I els van fer cantar a duo; però la cosa no anava, perquè el rossinyol autèntic cantava a la seva manera, i l'artificial anava amb corda.
- No se li pot retraure -va dir el Director de l'orquestra Imperial-; manté el compàs exactament i segueix el meu mètode al peu de la lletra.

Des d'aquell moment, l'ocell artificial va haver de cantar sol Va aconseguir tant d'èxit com l'altre, i, a més, era molt més bonic, perquè brillava com un grapat de polseres i passadors.

Va repetir trenta-tres vegades la mateixa melodia, sense cansar-se, i els cortesans volien tornar a sentir-la de nou, però l'Emperador va opinar que també el rossinyol vertader havia de cantar alguna cosa. Però, on s'havia ficat? Ningú se n'havia adonat que, sortint per la finestra oberta, havia tornat al seu verd bosc.

- Què significa això? -va preguntar l'Emperador. I tots els cortesans es van desfer en retrets i improperis, qualificant l'ocell de desagraït.

- Per sort ens queda el millor -van dir, i l'au mecànica va haver de cantar de nou, repetint per trenta-quatrena vegada la mateixa cançó; però com era molt difícil, no hi havia manera que els oients se l'aprenguessin. El Director de l'orquestra Imperial lloava l'art de l'ocell, assegurant que era molt superior al vertader, no sols pel que fa al plomatge i la quantitat de diamants, sinó també interiorment.

- Perquè fixin-se Vostres Senyories i especialment Sa Majestat, que amb el rossinyol de carn i os mai es pot saber què és el que cantarà. En canvi, amb el rossinyol artificial tot està determinat per endavant. Se sentirà tal cosa i tal altra, i res més. En ell tot té la seva explicació: es pot obrir i posar de manifest com funciona la intel·ligència humana, veient com estan disposades les rodes, com es mouen, com una s'engrana amb l'altra.

- Això pensem tots -van dir els cortesans, i el Director de l'orquestra Imperial, va ser autoritzat perquè el diumenge següent mostrés el rossinyol al poble. - Tots han de sentir-lo cantar - va dir l'Emperador; i així es va fer, i va quedar la gent tan satisfeta com si s'haguessin emborratxat amb té, perquè així és com el fan els xinesos; i tots van cridar: «Oh!», i, alçant el dit índex, es van inclinar profundament. Però els pobres pescadors que havien sentit el rossinyol autèntic, van dir:
- No està malament; les melodies s'assemblen, però li falta alguna cosa, no sé què.
El rossinyol de veritat va ser desterrat del país.

L'ocell mecànic va estar d'aleshores ençà al costat del llit de l'Emperador, damunt d'un coixí de seda; tots els regals amb què l'havien obsequiat - or i pedres precioses - estaven escampats al seu voltant, i se li havia conferit el títol de Primer Cantor de Capçalera Imperial, amb categoria de número u al costat esquerre. Perquè l'Emperador considerava que aquest costat era el més noble, per ser el del cor, que fins als emperadors tenen a l'esquerra.

I el Director de l'orquestra Imperial va escriure una obra de vint-i-cinc toms sobre el rossinyol mecànic; tan llarga i erudita, tan plena de les més difícils paraules xineses, que tothom va afirmar haver llegit i entès, perquè d'altra manera haurien quedat com uns ignorants i haurien rebut patades a l'estómac.

Així van transcórrer les coses durant un any; l'Emperador, la Cort i tots els altres xinesos se sabien de memòria el refilet del cant de l'au mecànica, i precisament per això els agradava més que mai; podien imitar-lo i ho feien. Els noiets pel carrer cantaven: «tsitsii, cluclucluk!», i fins i tot l'Emperador s'hi veia en cor. Era realment divertit.

Però vet aquí que una nit, estant el rossinyol en ple cant, l'Emperador, que ja s'havia adormit, va sentir de sobte un fort «cata-crac!» a l'interior del mecanisme; alguna cosa havia saltat. «Sxnurrrr!», va escapar-se la corda, i la música va parar.

L'Emperador va saltar del llit i va manar cridar el seu metge de capçalera; però, què hi podia fer l'home? Llavors va ser cridat el rellotger, qui, després de llargs discursos i manipulacions, va arreglar una mica l'au; però va dir que havien d'anar amb molt cura amb ella i no fer-la treballar massa, perquè els perns estaven molt gastats i no era possible substituir-los per d'altres de nous que asseguressin el bon funcionament de la música. Quina desolació! Des de llavors només es va poder fer cantar el rossinyol una vegada a l'any, però també això era una imprudència; però en aquelles ocasions el Director de l'orquestra Imperial pronunciava un breu discurs, emprant aquelles paraules tan intricades, dient que l'au cantava tan ben com abans, i no cal dir que tot el món hi estava d'acord.

Van passar cinc anys, quan vet aquí que una gran desgràcia va caure sobre el país. Els xinesos estimaven molt el seu Emperador, que ara estava malalt de mort. Ja havien elegit el seu successor, i el poble, al carrer, no parava de preguntar al majordom de Palau per l'estat de l'ancià monarca.
- P! -responia aquest, sacsejant el cap.

Fred i pàl·lid jeia l'Emperador en el seu gran i sumptuós llit. Tota la Cort el creia ja mort, i cadascú s'afanyava a oferir els seus respectes al nou sobirà. Els cambrers de palau sortien precipitadament per a parlar del succés, i les cambreres es van reunir en un te molt concorregut. En tots els salons i corredors hi havien estès draps perquè no se sentís el pas de ningú, i així regnava un gran silenci.

Però l'Emperador no havia expirat encara; s'estava molt rígid i pàl·lid en el seu luxós llit, amb les seves llargues cortines de vellut i massisses borles d'or. Per una finestra que s'obria a la part alta de la paret, la lluna il·luminava l'Emperador i el rossinyol mecànic.

El pobre Emperador respirava, amb gran dificultat; era com si algú se li hagués assegut sobre el pit. Va obrir els ulls i va veure que era la Mort, que s'havia posat la seva corona d'or al cap i sostenia en una mà el daurat sabre imperial, i en l'altra, el seu magnífic estendard. Al voltant, pels plecs dels cortinatges el miraven estranys caps, alguns horriblement lletjos, d'altres d'expressió dolça i plàcida: eren les bones i males obres de l'Emperador, que el miraven en aquells moments en què la mort s'havia assegut damunt el seu cor.

- Et recordes de tal cosa? -murmuraven una després d'una altra-. I de tal altra?-. I n'hi recordaven tantes que pobret estava completament suat.

- Jo no ho sabia! -s'excusava l'Emperador-. Música, música! Que soni el gran tambor xinès -va cridar- per a no sentir tot això que diuen!
Però els caps li seguien parlant, i la Mort assentia amb el cap, al mode xinès, a tot el que deien.

- Música, música! -cridava l'Emperador-. Oh tu, ocellet d'or, canta, canta! Et vaig donar or i objectes preciosos, amb la meva mà et vaig penjar del coll la meva xinel·la daurada. Canta, canta ja!
Però l'ocell seguia mut, perquè no hi havia ningú per a poder donar-li corda, i la Mort seguia mirant l'Emperador amb les seves grans òrbites buides; i el silenci era lúgubre.

De sobte va ressonar, procedent de la finestra, un cant meravellós. Era el petit rossinyol viu, era damunt d'una branca. Assabentat de la desesperada situació de l'Emperador, havia acudit a portar-li consol i esperança; i com més cantava, més empal·lidien i s'esfumaven aquells fantasmes, la sang corria amb més força pels debilitats membres del malalt, i fins i tot la Mort se li va acostar l'orella i li va dir:
- Segueix, bonic rossinyol, segueix.
- Sí, però, em donaràs el magnífic sabre d'or? Em donaràs la rica bandera? Em donaràs la corona imperial?

I la Mort li va anar donant aquells tresors a canvi d'altres tantes cançons, i el rossinyol va seguir cantant i cantant. La Mort va començar a recordar el seu silenciós cementiri on creixen les roses blanques, on les liles exhalen el seu aroma i on l'herba és humitejada per les llàgrimes dels supervivents. La Mort va sentir llavors nostàlgia del seu jardí i va sortir per la finestra, surant com una boira blanca i freda.

- Gràcies, gràcies! -va dir l'Emperador-. Bé et conec, ocellet celestial! Et vaig desterrar del meu regne, i, no obstant, amb els teus cants has allunyat del meu llit els mals esperits, has espantat del meu cor la Mort.Com podré recompensar-te?

- Ja m'has recompensat -va dir el rossinyol-. Vaig arrancar llàgrimes als teus ulls la primera vegada que vaig cantar per a tu; això no ho oblidaré mai, perquè són les joies que acontenten el cor d'un cantor. Però ara dorm i recupera les forces, que jo seguiré cantant.

Així ho va fer, i el Sobirà va quedar sumit en un dolç son; quin son tan dolç i tan reparador!

El sol entrava per la finestra quan l'Emperador es va despertar, sa i fort. Cap dels seus criats havia tornat encara, perquè tots el creien mort. Només el rossinyol seguia cantant en la branca.
- Mai et separaràs del meu costat! -li va dir l'Emperador-. Cantaràs quan et vingui de gust; i pel que fa al rossinyol mecànic, el trencaré en mil trossos.

- No, no ho facis -va suplicar el rossinyol-. Ell va complir la seva missió mentre va poder; guarda'l com fins ara. Jo no puc niar ni viure a palau, però permeteu-me que vingui quan pugui; llavors em posaré al costat de la finestra i et cantaré perquè estiguis content i reflexionis. Et cantaré dels feliços i també dels que sofreixen; i del mal i del bé que es fa al teu voltant sense el teu coneixement. El teu ocellet cantor ha de volar a la llunyania, fins a la cabana del pobre pescador, fins a la teulada del llaurador, cap a tots aquells que viuen apartats de tu i de la teva Cort. Prefereixo el teu cor a la teva corona... encara que la corona exhala certa olor de cosa santa. Tornaré a cantar per a tu. Però has de prometre'm una cosa.

- El que vulguis! -va dir l'Emperador, incorporant-se amb la seva vestidura imperial, que ja s'havia posat, i oprimint contra el seu cor el pesat sabre d'or.
- Una cosa et demano: que no diguis a ningú que tens un ocellet que t'ho explica tot. Hi sortiràs guanyant!

I el rossinyol es va posar a volar.
Van entrar els criats a veure al seu difunt Emperador.
Van entrar, sí, i l'Emperador els va dir: Bon dia!
L'Emperador ja estava més eixerit que un gínjol i va seguir regnant amb molta saviesa durant molts anys gràcies a les informacions que li donava el seu amic rossinyol.

Fi