El príncep Feliç

L'estàtua del Príncep Feliç s'alçava damunt una columna molt alta, des d'on es dominava tota la ciutat. L'estàtua era daurada i estava recoberta per fines làmines d'or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l'espasa lluïa un enorme robí porpra.

La brillantor de l'or i de les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.

- És tan bonic com un penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d'home de gustos artístics-; és clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideressin massa idealista, el que per descomptat no era.

- Per què no ets com el Príncep Feliç - li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.

- Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.

- De veritat sembla que sigui un àngel - comentaven entre ells els nens de l'orfenat en sortir de la catedral, vestits amb brillants capes vermelles i blancs davantals.
- I com saben quin aspecte té un àngel? - els replicava el professor - Quan heu vist un àngel?
- Els hem vist, senyor. És clar que els hem vist, en somnis! - li responien els vailets, i el professor arrufava el nas i adoptava el seu aire més sever. Li semblava molt poc convenient que els nois somiessin.

Una nit va arribar volant a la ciutat una petita oreneta. Les seves companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella s'havia quedat enrere, perquè estava enamorada d'un jonc, el més bell de tots els joncs de la vora del riu.
El va trobar al començament de la primavera, quan volava sobre el riu darrere d'una gran colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va aturar per a donar-li conversa.
- Em deixes estimar-te? - li va preguntar l'oreneta, a qui no li agradava donar voltes. El jonc li va fer una àmplia reverència. L'oreneta llavors va volar al voltant, fregant l'aigua amb les ales i traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seva manera de demostrar el seu amor. I així va passar tot l'estiu.

- És un enamorament ridícul- comentaven les altres orenetes -; aquell jonc és desoladorament buit, no té ni un cèntim i la seva família és terriblement nombrosa -.

Efectivament tota la riba del riu estava coberta de joncs. Amb l'arribada de la tardor, les altres orenetes van emprendre el vol, i llavors l'enamorada del jonc es va sentir molt sola i va començar a cansar-se del seu amant.

- No diu mai res - es va dir -, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seves reverències més gracioses.
- A més és massa sedentari - va pensar també l'oreneta -, i a mi m'agrada viatjar. Per això el que m'estimi hauria d'estimar també els viatges.
- Vols venir amb mi? - li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia molta estima a la seva llar. Jo me'n vaig a les piràmides d'Egipte. Adéu!

I dient això, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la ciutat.
- On podré dormir? - es va preguntar -. Espero que en aquesta ciutat hi hagi algun alberg on pugui passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l'estàtua del Príncep Feliç sobre la seva columna.
- Em refugiaré aquí - es va dir -. El lloc és bonic i ben ventilat. I dit això, es va posar entre els peus del Príncep Feliç.
- Tinc una alcova d'or - es va dir suaument l'oreneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el caparró sota la seva ala, li va caure damunt una gran gota.

- Quina cosa més curiosa! - va exclamar -. No hi ha ni un núvol al cel, les estrelles llueixen clares i brillants, i malgrat tot, plou. En realitat aquest clima del nord d'Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era pur egoisme.
En aquell mateix moment va caure una altra gota.
- Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? - va dir -. Més val que busqui una bona xemeneia. I es va preparar altra vegada per alçar el vol.

Però abans que aconseguís obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l'oreneta va veure... que els ulls del Príncep Feliç eren plens de llàgrimes i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l'oreneta es va omplir de compassió.

- Qui ets? - va preguntar.
- Sóc el Príncep Feliç.
- Però si ets el Príncep Feliç, per què plores? M'has deixat tota xopa!.
- Quan vivia, tenia un cor humà - va contestar l'estàtua -, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia al Palau de la Despreocupació, on no està permesa l'entrada del dolor. Cada dia jugava al jardí amb els meus amics i a les nits ballàvem sempre al gran saló. Un mur molt alt tancava el jardí del palau però mai vaig tenir gens de curiositat per a conèixer que hi havia a l'altre costat del mur. Era tan bell tot el que m'envoltava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era molt feliç. Vaig viure així i així vaig morir. I ara que estic mort, m'han posat aquí dalt, tan alt que puc veure tota la tristor i tota la misèria de la meva ciutat i, encara que ara el meu cor és de plom, l'única cosa que faig a les nits és plorar.

- Allà baix - va seguir parlant l'estàtua amb veu baixa i musical-... allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seves finestres està oberta i dins de l'habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d'arrugues, i les seves mans, aspres i roges, estan clivellades de punxades, perquè és costurera.
En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l'habitació, estirat al llit, hi ha el seu fill malalt. El nen té febre i li convindria prendre sucs de taronja. Però la dona només pot donar-li aigua del riu i el nen plora. Oreneta, oreneta, petita oreneta... fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meva espasa, vols? Jo no puc moure'm, ho veus?... tinc els peus clavats en aquest pedestal.

- Les meves companyes estan esperant-me a Egipte - va contestar l'oreneta -. Les meves amigues ja deuen estar volant per damunt el Nil i ben aviat arribaran fins les piràmides.

- Oreneta, oreneta, petita oreneta - va dir el Príncep -, per què no et quedes una nit amb mi i ets la meva missatgera? El nen té tanta set, i la seva mare, la costurera, està tan trista!

- És que no m'agraden gaire els nens - va contestar - l'oreneta -. L'estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan mal educats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Ja que les orenetes sabem volar molt bé i molt ràpid.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l'oreneta es va entendrir.
- Ja fa molt de fred - va dir -, però em quedaré una nit amb tu i seré la teva missatgera.
- Gràcies, oreneta - va dir el Príncep.

L'oreneta va arrencar llavors el gran robí de l'espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per damunt les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre blanc.
Va passar ell costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella noia va sortir al balcó amb el seu pretendent.
- Que boniques són les estrelles - va dir el nuvi- i què meravellós és el poder de l'amor!
- Tant de bo que el meu vestit estigui preparat pel ball de gala - va contestar ella -. Vaig manar brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan lentes!

L'oreneta va volar damunt el riu i va veure els llums penjats en els pals dels vaixells. Va passar pel barri dels jueus, on va veure com els vells mercaders feien els seus negocis i com pesaven monedes d'or en balances de coure. Finalment va arribar a la pobra casa i va mirar per la finestra. El nen, al seu llit, estava molt neguitós per la febre, i la pobra mare s'havia adormit de cansament.
Llavors, l'oreneta va entrar a l'habitació i va deixar l'enorme robí damunt la taula, al costat del didal de la costurera. Després va volar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front amb les ales.
- Quina brisa tan deliciosa! - va murmurar -. Ja estic millor. I es va quedar adormit caient en un son meravellós. Llavors l'oreneta va tornar fins on el Príncep Feliç i li va explicar el que havia fet.
- Que estrany! - va afegir -, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim fred.
- És perquè has fet una obra d'amor - li va explicar el Príncep.

L'oreneta es va posar a pensar en aquelles paraules i aviat es va quedar adormida. Sempre que pensava molt s'adormia de seguida.

A l'alba va volar cap al riu per a banyar-se.
- Quin fenomen extraordinari! - va exclamar un home que passava pel pont -. Una oreneta en ple hivern!

- Aquesta nit partiré cap a Egipte - es deia l'oreneta i la idea la feia sentir molt contenta.

Després va visitar tots els monuments de la ciutat va descansar una llarga estona al campanar de l'església. Els pardals que la veien passar comentaven entre ells: Quina estrangera tan distingida!. Cosa que feia feliç a l'oreneta.

Quan va sortir la lluna va tornar on hi havia l'estàtua del Príncep.
- Tens alguns encàrrecs que donar-me a Egipte? - li va cridar -. Me n'aniré ara.
- Oreneta, oreneta, petita oreneta - va dir el Príncep -, no et quedaries amb mi una nit més?
- Els meus m'estan esperant a Egipte - va contestar l'oreneta -. Demà, les meves amigues volaran segurament fins a la segona cascada del Nil.

- Oreneta, oreneta, petita oreneta - va dir el Príncep -, allà baix just a l'altre costat de la ciutat, en unes golfes hi ha un xicot inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seva dreta, en un got, unes violetes estan pansint-se. Té els cabells llargs, castanys i arrissats, i els seus llavis són molt vermells, i té els ulls grans i somniadors. Està capficat doncs ha d'acabar d'escriure una obra pel director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc a la xemeneia i la fam el té extenuat.

- Bé, em quedaré una altra nit aquí amb tu - va dir l'oreneta que de veritat tenia bon cor -. Cal portar-li un altre robí?
- Ai, no tinc més robins! - es va lamentar el Príncep -. No obstant encara em queden els meus ulls. Són dos raríssims safirs, portats de l'India fa mil anys. Treu-me'n un i porta-li. El vendrà a un joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d'escriure la seva obra.
- Però estimat Príncep meu - va dir l'oreneta -, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.
- Oreneta, oreneta, petita oreneta - li va pregar el Príncep -, si us plau, fes el que et demano.

Llavors l'oreneta va arrencar un dels ulls del Príncep i va volar fins a les golfes on vivia l'escriptor. No era difícil entrar allí, perquè hi havia un forat a la coberta i per aquí va entrar l'oreneta com una fletxa.

El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir el soroll de les ales, i quan per fi va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.
- Serà que el públic em comença a reconèixer? - es va dir- Perquè aquesta pedra preciosa l'ha d'haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meva obra! I se'l notava molt content.

L'endemà l'oreneta va volar cap al port, es va posar damunt el pal d'una gran nau i es va distreure mirant els mariners que feinejaven.
- Me'n vaig a Egipte! - els va cridar l'oreneta però ningú li va fer cas.

Va sortir la lluna, l'oreneta va tornar cap al Príncep Feliç.
- Vinc a dir-te adéu - li va dir.
- Oreneta, oreneta, petita oreneta - li va dir el Príncep -. No et quedaràs amb mi una altra nit?
- Ja és ple hivern - va respondre l'oreneta -, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el sol escalfa. Volgut Príncep, he de deixar-te, però mai t'oblidaré. La propera primavera et portaré d'Egipte dues pedres bellíssimes per a reemplaçar les que has regalat. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el mar profund.

- Allà baix a la plaça - va dir el Príncep Feliç -, hi ha una nena que ven llumins. Li han caigut al fang i s'han fet malbé. El seu pare la renyarà si no porta diners a casa seva i per això ara està plorant. No té sabates ni mitges i no té cap barret que cobreixi el seu caparró. Si us plau, arrenca el meu altre ull i porta-li, així el seu pare no la renyarà.
- Passaré una altra nit amb tu - va dir l'oreneta -, però no puc arrancar-te l'altre ull. Et quedaràs cec!.
- Oreneta, oreneta, petita oreneta - li va pregar el Príncep -, fes el que et demano, t'ho suplico.

L'oreneta llavors va extreure l'altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar damunt la cama de la nena i va deixar caure la joia a les seves mans.
- Quin tros de vidre més bonic! - va exclamar la nena i va córrer rient cap a casa seva.

Després l'oreneta va tornar fins on estava el Príncep.
- Ara que estàs cec - li va dir -, em quedaré al teu costat per sempre.
- No, oreneta - va dir el pobre Príncep -. Ara has d'anar-te'n a Egipte.
- Em quedaré al teu costat per a sempre - va repetir l'oreneta, adormint-se entre els peus de l'estàtua.

L'endemà es va posar en l'espatlla del Príncep per a explicar-li les coses que havia vist en els estranys països que visitava durant les seves migracions.
- Estimada oreneta - va dir el Príncep -, m'expliques coses meravelloses, però és més meravellós encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la meva ciutat, i torna a explicar-me tot el que vegis.

Llavors l'oreneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que s'alegraven en els seus superbs palaus mentre els captaires s'asseien a les seves portes. Va volar pels carrerons ombrívols i va veure els rostres pàl·lids dels nens que moren de fam, mentre miren amb indiferència els carrers foscos.
Sota els arcs d'un pont hi havia dos xicots arrupits, abraçats per a fer-se calor.
- Quina gana tenim! - deien.
- Fora d'aquí! els va cridar un guàrdia, i els xicots van haver d'alçar-se, i allunyar-se caminant sota la pluja.

Llavors l'oreneta va tornar on era el Príncep, i li va explicar el que havia vist.
- La meva estàtua està recoberta d'or fi - li va indicar el Príncep; treu-lo làmina per làmina, i dóna'l als pobres. Els homes sempre creuen que l'or podrà donar-los la felicitat. Així, làmina a làmina, l'oreneta va anar traient l'or, fins que el Príncep va quedar despullat. I làmina a làmina va anar distribuint l'or fi entre els pobres, i els rostres d'alguns nens van agafar color, i rient van jugar pels carrers de la ciutat.

- Ara tenim pa! - cridaven. Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells penjaven de les cases. Tothom es cobria amb pells i els nens portaven gorres roges i patinaven sobre el riu. La petita oreneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, l'estimava massa. Vivia de les molles del forner, i mirava d'abrigar-se batent les seves aletes sense parar.

Una tarda va veure que estava a punt de morir, però encara va trobar forces per a volar fins a l'espatlla del Príncep.
- Adéu, el meu volgut Príncep! - li va murmurar a l'orella -. Em deixes que et besi la mà?
- M'alegra que per fi te'n vagis a Egipte, oreneta - li va dir el Príncep -. Has passat aquí massa temps. Però no em besis a la mà, besa'm als llavis perquè t'estimo molt.
- No és a Egipte on vaig - va respondre l'oreneta -. Vaig a la casa de la mort. La mort és germana del son, veritat?

L'oreneta va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant es va sentir un so molt fort a l'interior de l'estàtua. El cas és que el cor de plom s'havia trencat. Feia un fred terrible.

L'endemà, l'alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En passar al costat de la columna va alçar els ulls per a admirar l'estàtua.
- Però què és això! - va dir - El Príncep Feliç sembla ara un pobre esparracat!
- Completament esparracat! - van reiterar els regidors; i van pujar tots a examinar-lo.
- El robí de l'espasa li ha caigut, els ulls han desaparegut i ja no és daurat - va dir l'alcalde -. En una paraula s'ha transformat en un vertader captaire.
- Un vertader captaire! - van repetir els regidors. - I hi ha un ocell mort entre els seus peus - va seguir l'alcalde -Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibeixi als ocells venir a morir aquí.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar a enderrocar l'estàtua del Príncep Feliç. - Com ja no és bell, no serveix per a res -.

Llavors van fondre l'estàtua, i l'Alcalde va reunir al Municipi per a decidir que farien amb el metall.
- Podem - va proposar - fer una altra estàtua. La meva, per exemple.
- Clar, la meva - van dir els regidors cadascun al seu torn.
I es van posar a discutir. L'última vegada que vaig saber d'ells seguien discutint.

- Quina cosa més rara! - va dir l'encarregat de la fosa -. Aquest cor de plom no vol fondre's; caldrà tirar-lo al femer.
I el van tirar al femer on també jeia el cos de l'oreneta morta.
- Porta'm les dues coses més belles que trobis en aquesta ciutat - va dir Déu a un dels seus àngels.
I l'àngel li va portar el cor de plom i l'oreneta morta.
- Has elegit bé - va somriure Déu -. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà eternament i el Príncep Feliç em lloarà per a sempre.

Fi