El llaurador i els seus fills

Un ancià llaurador tenia dos fills que, tot i ser molt bondadosos, no eren massa treballadors, ja que tot sovint s'oblidaven de les seves obligacions i es distreien amb qualsevol cosa.

Un bon dia el seu pare, que s'havia posat molt malalt, els va reunir i, en to solemne però ple de dolçor els va dir:
- Fills meus, d'aquí molt poc temps em moriré ...
Vull que sapigueu que tot el que us puc deixar en herència és la granja i les terres.
Desitjo que continueu cultivant-les com jo he fet fins ara, doncs a molt poca profunditat hi ha un immens tresor amagat.

Pocs dies després, tal i com els havia dit, l'ancià va morir.
Els seus fills van estar tristos i abatuts durant molt temps, però no van els va quedar més remei que posar-se a treballar.
Llavors van recordar el que els hi havia dit el seu pare sobre el tresor amagat i, creient que es tractava de diners o joies enterrades temps enrere, van començar a cavar la terra pam a pam.

Amb l'estímul de la fortuna que havien de descobrir, s'estaven cada dia treballant sense parar de sol a sol.
Mai s'havien esforçat tant com fins aleshores.
Estaven sempre amb l'aixada a la mà i tan sols descansaven quan el sol es ponia.

Després d'uns quants mesos de fatigues i de remoure tota la terra dels camps els dos germans no van trobar cap tresor, però la terra, perfectament remoguda, els va donar una collita molt abundant, que fou la justa recompensa pel seu esforç.

I llavors van saber que el seu pare els havia donat una bona lliçó, dient-los que en la terra hi havia un tresor amagat, ells van imaginar joies i diners i en aquell moment van saber que el tresor era la mateixa terra que ben treballada els donaria tot allò que haguessin de menester.