Barba Blava

Hi havia una vegada un home que tenia tres boniques cases a la ciutat i al camp, vaixella d'or i plata, mobles folrats de finíssim brocat i carruatges tots daurats. Però desafortunadament, aquest home tenia la barba blava; això li donava un aspecte tan lleig i terrible que totes les dones i les joves el defugien.

Una veïna seva, que era una dama distingida, tenia dues filles precioses.

Ell li va demanar la mà d'una d'elles, deixant a la seva elecció quina volia donar-li.

Cap de les dues volia i s'ho passaven de l'una a l'altra, doncs no volien resignar-se a tenir un marit amb la barba blava. Però el que menys els agradava era que en Barba Blava ja s'havia casat més d'un cop i ningú sabia què se n'havia fet d'aquelles altres dones.

Barba Blava, per a convèncer-les, les va portar amb sa mare i tres o quatre de les seves millors amigues, i alguns joves de la comarca, a una de les seves cases de camp, on van romandre vuit dies complets.

El temps passava en passejades, caceres, pesca, balls, banquets, berenars i sopars; ningú dormia, i es passaven la nit entre bromes i divertiments.

En definitiva, tot va anar tant bé que la més petita de les dues germanes va començar a trobar que l'amo de la casa ja no tenia la barba tan blava i que era un home molt correcte.

Tan aviat van arribar a la ciutat, va quedar arranjada la boda.

Al cap d'un mes, Barba Blava li va dir a la seva dóna que havia de viatjar a províncies durant com a mínim sis setmanes degut a un negoci important; li va demanar que es divertís en la seva absència, que fes venir a les seves bones amigues, que les dugués al camp si així ho desitjaven, que s'ho passés bé.

- Aquí tens, li va dir, les claus dels dos guardamobles. Aquestes són les de la vaixella d'or i plata que no es fa servir tots els dies, aquí estan les dels estoigs on guardo les meves pedreries, i aquesta és la clau mestra de totes les estances. Pel que respecte a aquesta claueta, és la del gabinet al fons de la galeria del meu despatx: Obre-ho tot, ves a tot arreu, però us prohibeixo entrar en aquest petit gabinet, i us ho prohibeixo de tal manera que si arribeu a obrir-lo, tot ho podeu esperar de la meva còlera.

Ella va prometre complir exactament amb el que se li acabava d'ordenar; i ell, després d'abraçar-la, va pujar al seu carruatge i va començar el seu viatge.

Les veïnes i les bones amigues no es van fer de pregar per anar a casa de la noia, tan impacients com estaven per veure totes les riqueses de casa seva, i no havien gosat a anar-hi mentre el marit hi era present a causa de la seva barba blava que els feia por.

D'immediat, es van posar a recórrer les habitacions, els gabinets, els armaris de vestits, que guardaven gelosament cadascun vestits cada vegada més bonics i més rics. Van pujar ràpidament als guardamobles, on no es cansaven d'admirar la quantitat i magnificència de les tapisseries, dels llits, dels sofàs, dels canelobres, de les taules i dels miralls on un s'hi podia veure de cap a peus, els marcs dels quals, uns de vidre, altres de plata o de plata acabada en or, eren les més bells i magnífics que mai haguessin vist.

No paraven de plorar i envejar la felicitat de la seva amiga que, d'altra banda, no es divertia gens al veure tantes riqueses degut a la impaciència que tenia per anar a obrir el gabinet del despatx del seu marit.

Tan punxant era la seva curiositat que, sense considerar que deixar-les soles era una falta de cortesia, va baixar per una estreta escala secreta i tan precipitadament ho va fer que va estar a punt de trencar-se els ossos dues o tres vegades.

En arribar a la porta del gabinet, s'hi va aturar una estona, pensant en la prohibició que li havia imposat el seu marit, i tement que aquesta desobediència pogués portar-li alguna desgràcia. Però la temptació era tan gran que no va poder superar-la: va agafar doncs la clau i, tremolant va obrir la porta del gabinet.

En un primer moment no va veure res per que les finestres estaven tancades; però poca estona després va començar a entreveure que el terra es trobava tot cobert per sang coagulada i, que en aquesta sang s'hi veien reflectits els cossos de varies dones mortes i lligades a les muralles ( eren totes les dones que havien estat dones de Barba Blava i que ell havia degollat una rere l'altra ).

Creia que s'estava a punt de morir de por i la clau del gabinet que havia tret del forrellat, li va caure de la mà.

En refer-se una mica , va agafar la clau, va tornar a sortir i va tancar la porta; va pujar a la seva habitació per recuperar una mica la calma; però no ho aconseguia de tan commoguda que estava.

Havent observat que la clau del gabinet estava tacada de sang, la va netejar dues o tres vegades, però la sang no se n'anava; per molt que la netegés i la refregués amb sorra, la sang sempre estava allà, doncs la clau era màgica, i no hi havia manera de netejar-la totalment : si se li treia la taca d'un costat, n'apareixia una altra en l'altre.

Barba Blava va tornar del seu viatge aquella mateixa tarda dient que en el camí havia rebut cartes informant-lo que l'assumpte motiu del viatge tot just s'acabava al seu favor. La seva dona va fer tot el que va poder per demostrar-li que estava encantada amb la seva tornada inesperada.

L'endemà, ell li va demanar que li tornés les claus i ella els hi va tornar, però amb una mà tan tremolosa que ell va endevinar sense esforç tot el que havia passat.

- I per què, li va dir, la clau del gabinet no està amb la resta?
- Me la dec haver deixat, va contestar ella, allà dalt, damunt la meva taula.
- No deixis de tornar-me-la aviat, va dir Barba Blava.

Després d'endarrerir l'entrega varies vegades, no va tenir més remei que donar-li la clau.

Havent-la examinat, Barba Blava va dir a la seva dona:
- Per què hi ha sang a la clau?
- No ho sé, va respondre la pobre dóna, pàl·lida com una morta.
- No ho sabeu, va respondre Barba Blava, doncs jo ho sé molt bé. Heu tractat d'entrar al gabinet! Doncs bé, senyora, entrareu i ocupareu el vostre lloc juntament amb les dames que allà heu vist.

Ella es va llançar als peus del seu marit, plorant i demanant-li perdó, amb totes les demostracions d'un veritable penediment per no haver estat obedient. Hauria entendrit fins a una roca, bonica i afligida com estava; però Barba Blava tenia el cor més dur que una roca.
- Ha de morir, senyora, li va dir, i d'immediat.
- Doncs ja que haig a morir, va respondre ella amb els ulls banyats en llàgrimes, doneu-me una mica de temps per resar.
- Us dono mig quart d'hora, va replicar Barba Blava, i ni un moment més.

Quan va estar sola, va cridar a la seva germana i li va dir:
- Anna, ( doncs així es deia), germana meva, t'ho suplico, pujar a la part més alta de la torre, per veure si vénen els meus germans, van prometre venir a veure'm avui, i si els veus, fes-los senyals per a que s'afanyin.

Anna va pujar a la part més alta de la torre, i la pobre afligida cridava de tant en tant:
- Anna! Germana meva, no veus venir ningú?
I la germana contestava:
- No veig més que el sol que brilla i l'herba que creix.

Mentrestant Barba Blava, amb un enorme ganivet a la mà, cridava amb totes les seves forces a la seva dona:
- Baixa aviat o pujaré a buscar-te!.
- Espereu un moment més, si us plau, responia la dóna; i a continuació exclamava en veu baixa: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?
I la germana Anna responia:
- No veig més que els sol que brilla i l'herba que creix.

- Baixa ja! cridava Barba Blava, o pujaré jo!.
- Vinc de seguida, responia la seva dona; i després suplicava: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?
- Veig, va respondre Anna, una gran polseguera que ve d'aquest costat.
- Són els meus germans?
- Ai no germaneta! és un ramat d'ovelles.

- No penses baixar? cridava Barba Blava.
- En un moment més, va respondre la seva dóna; i ràpidament preguntava: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?
- Veig, va respondre ella, a dos genets que vénen cap aquí, però estan lluny encara ... Lloat sia déu! va exclamar un instant després, són els meus germans; els estic fent senyals tant com pugui per que s'afanyin.

Barba Blava es va posar a cridar tan fort que tota la casa tremolava. La pobre dona va baixar i es va llançar als seus peus, plorant embogida.
- És inútil, va dir Barba Blava, ha de morir.

Després la va agafar pels cabells amb una mà, i aixecant l'altra amb el ganivet es va disposar a tallar-li el cap. La dona infeliç, girant-se cap a ell i mirant-lo amb ulls caiguts, li va demanar que li concedís un moment.
- No, no, va dir ell ... i alçant el seu braç ...

En aquell mateix moment van colpejar tan fort la porta que Barba Blava va aturar-se bruscament; en obrir-se la porta van entrar els dos genets que, espasa en mà, van córrer directes cap a Barba Blava.

Aquest va reconèixer ràpidament als germans de la seva dóna; un era drac de l'exèrcit i l'altre mosqueter, de tal manera que va córrer a amagar-se; però els dos germans el van perseguir que el van atrapar abans que pugues fugir.

El van travessar amb les seves espases i el van deixar mort. La pobre dona estava gairebé tan morta com el seu marit, i ni tenia forces per aixecar-se i abraçar als seus germans.

Va succeir que Barba Blava no tenia hereus, de manera que la seva dona va passar a ser propietària de tots els seus bens.

Va fer servir part de la seva fortuna per casar la seva germana Anna amb un jove gentil que l'estimava des de feia molt de temps; una altra part per comprar els càrrecs de Capità pels seus dos germans; i la resta per a casar-se ella mateixa amb un home molt correcte i que li va fer oblidar els mals moments passats amb Barba Blava.

Fi